Lluís Badia

Els representants polítics haurien de constituir, a tots els efectes, la corretja de transmissió entre els anhels de la ciutadania i la implementació efectiva de polítiques eficaces per fer realitat aquells desitjos de la gent, al menys, dels ciutadans que donen suport electoral als grups polítics al poder, constituint la majoria social.

Malauradament en els darrers temps, i com diuen la majoria d’estudis d’opinió, s’està produint un clar allunyament del que pensa i vol la majoria, respecte del que s’executa per part del poder de torn. Així, no tenen res a veure determinades prioritats governamentals i les necessitats urgents de la població, qüestió que per sí mateixa ens porta a “instal•lar-nos” en un “deslligam“ entre la “cosa pública” en el seu dia a dia, i els interessos generals del país.

A casa nostra el tema és encara molt més evident, doncs la discussió del nou model territorial de país o el debat sobre les corrides de braus, a ben segur que no preocupen a la gran majoria de la gent, realment interessada en conèixer si des del govern se és capaç de fer front als autèntics problemes, l’atur, la crisi o la inseguretat, tal com diuen els estudis demoscòpics oficials més fiables, a l’hora de veure el que realment preocupa.

Certament la conseqüència de tot l’anterior ens situa amb un executiu català fora de la realitat dels seus conciutadans, errant, interessadament o no, les autèntiques prioritats que haurien d’abordar-se sense més premura de temps.

Per altra banda tampoc s’entén que l’opció política majoritària al Govern de Catalunya sigui capaç de negar argumentacions del primer partit de l’oposició aquí, quan es debaten al Parlament de Catalunya, però donant-los suport si la discussió és al Congrés de Diputats, cas concret, a títol d’exemple, de la necessitat de reduir els terminis de pagament per part de les Administracions Públiques als seus proveïdors demanada per part de CiU.

El desconcert evident que tot això comporta ens situa en el propi desprestigi de la classe política que es veu superada per la consolidació d’una opinió pública que dona més crèdit a l’anècdota singular negativa, que a la tasca general de la majoria de polítics que serveixen amb transparència i sacrifici al bé públic.

Bo seria que entre tots féssim un esforç per saber donar resposta als autèntics debats socials, deixant de costat aquelles discussions partidistes minoritàries, respectables però fora de context, avançant en una entesa que ens permeti fer front, amb garanties, a la greu crisi que en envaeix, i a la desafecció política galopant que ens supera.

Els debats polítics per buscar punts de trobada entre les diferents opcions polítiques a l’hora de fixar mesures concretes per fer front a la crisi, poden quedar exclusivament en paraules, si entre tots no se sap fer l’esforç per buscar alternatives reals, encara que puguin contradir el propi plantejament ideològic, de part de les opcions polítiques.

Sembla evident, que les discussions que s’estan produint no acaben de concretar-se en mesures específiques a l’hora d’emprendre una aferrissada lluita contra la pèrdua d’ocupació, com fet més rellevant de la situació crítica que ens envolta.

Resulta difícil de comprendre per què no s’explica la situació que vivim, i que la mateixa comportarà sacrificis per part de tots, segurament injustos pels que son més dèbils, sense cap responsabilitat al respecte, però en qualsevol cas inajornables si volem “sortir vius” del parany en el que estem immersos.

És justificable que no s’assumeixin determinades variables que suposen posar “traves” al que ha estat la principal conquesta de la nostra societat als darrers anys, l’estat de benestar, malauradament és imprescindible analitzar en profunditat fins a on podem mantenir un determinat nivell de vida quan el dèficit públic es converteix en insostenible.

Crec vital parlar clar i plantejar les alternatives que calguin per buscar unes prioritats a l’hora de gastar “els ingressos públics” prioritzant la creació de llocs de treball per damunt de qualsevol altre alternativa, si realment volem tornar a una via de creixement econòmic avui oblidada per la pròpia realitat.

No podem seguir en la línia de “parlar” si no d’executar decisions concretes, i a res ens portaran els suposats èxits mediàtics dels governs socialistes de torn a l’hora de denunciar suposades faltes d’enteniment amb les “oposicions polítiques”, doncs aquesta línia argumental, segurament persevera determinats suports electorals, però el que és evident és que comporta una evident manca d’interès per trobar acords.

És el moment de prioritzar en els fets concrets i aquestos no poden ser altres que passar a la dinàmica de parlar sense limitacions prèvies de temes com les càrregues fiscals que recauen sobre les nostres empreses, potenciar el finançament de la petita empresa i els autònoms, reduir el termini de pagament als proveïdors per part de les Administracions Públiques, apostar per la reducció de la despesa pública, debatre en profunditat quin mercat laboral ens podem permetre, quin model energètic es possible o quines despeses infraestructurals són irrenunciables, etc., aquests són els temes fonamentals, la resta, paraules i més paraules.

Pot ser il•lògic el títol del present escrit, malauradament la realitat és que, en els propers mesos, se’ns plantejaran variables noves que, a ben segur, significaran un entrebanc molt complicat, si no sabem reconèixer la seva importància i dissenyar les formules més adients, per fer-los front.

L’evidència de que si una part d’Europa, especialment França i Alemanya, comença a sortir del problema general amb un creixement econòmic significatiu, comportarà que la bona situació actual, pel que fa al cost del diner, variaria a l’alça; així mateix els costos energètics, el lògic és que quan es torni a incrementar la demanda també tindran un apujada de preus; per tant, aquestes dues variables poden suposar un nou “forat” al que s’ha de fer front des de la coherència dels fets i en cap cas quedar-nos en els arguments verbals, per brillants que puguin ser.

En el panorama exposat, seria urgent, dintre de la “Comissió d’Estudi” recentment endegada, trobar respostes pel que fa al disseny a curt termini d’una política energètica coherent, especialment en la línia del que fan els nostres veïns més propers, encara que això comporti costos electorals pel govern, que hauria de saber diferenciar entre el bon camí i el seu legítim interès partidista. Crec, a més, que les explicacions clares del que passa, o pot passar, han de ser competència dels que tenen el poder, encara que això els hi suposi variar plantejaments ideològics, avui insostenibles.

En relació al finançament i la previsible pujada dels tipus d’interès, és imprescindible fer una aposta “per ahir”, de cara a que el diner arribi a la petita empresa i als autònoms, des del convenciment de que, igual que era vital salvar les entitats financeres, en el seu moment, és cabdal ara fer arribar la liquiditat als únics que son capaços de crear llocs de treball.

Tornant a l’ordre del dia de l’esmentada “Comissió Governamental”, els punts haurien de ser transparents i amb data d’execució concreta per les propostes que puguin sorgir, especialment pel que fa als dos punts esmentats dels costos financers i la política energètica; esperant que tots els implicats sàpiguen prioritzar la necessitat de país per damunt de qualsevol altra.

Per acabar, i encara que solament sigui de passada, no puc deixar de fer menció a un altra situació que condicionarà la nostra capacitat de recuperació, i que es concreta en el final de l’arribada dels fons europeus, qüestió que es liquidarà l’any 2.013, amb tot el que això suposa per moltes administracions acostumades a la rebuda d’uns ingressos que ara quedaran exhaurits.

En definitiva, molta és la feina i amb una urgència inusitada, esperem que la responsabilitat compartida sota el títol que vulguin, pacte d’estat o qualsevol altra, suposi primar el “seny” per damunt d’altres variables avui inacceptables.

Resulta cada cop més greu que quelcom pugui pensar que és factible imposar criteris de caire ideològic a la gestió econòmica, malauradament són molts els governs del país a on primen els plantejaments polítics partidistes per damunt d’una tasca política que hauria de ser per tota la societat, i no només per uns quants.

“L’agonia” que pateix, dia a dia, el govern tripartit de Catalunya és una bona mostra de la incoherència entre els interessos de la societat i les imposicions de determinades opcions dintre del propi govern; el resultat més evident de la inviabilitat d’aquests projectes són les declaracions dels membres del propi executiu català, que, sense rubor, es permeten desqualificar a “companys” d’aquell pacte del “Tinell”, del que avui només queda l’interès per gaudir del poder unes setmanes més, encara que això suposi allargar una desfeta molt negativa pel interessos del propi país.

És evident que ni l’ideari, ni el programa electoral, ni el propi compromís de govern, poden ser compatibles quan es troben opcions polítiques tant diferents; preocupades exclusivament per arribar al govern a qualsevol preu. Sembla lògic que ni els militants, ni els votants socialistes estan pels plantejaments independentistes d’Esquerra , però tampoc té res a veure amb el discurs d’Iniciativa la política mediambiental i pronuclear del socialisme, majoritari al tripartit; per tant, les incongruències i les desavinences que fins fa poc no es publicitaven, avui, posen en ridícul una manera de governar, permanentment condicionada, als capricis, legítims, d’un model de govern inviable en època de crisi.

Que de poc deuen valer els grans discursos d’una “opció d’esquerres i catalanista”, a on el seu màxim líder el President Maragall, ja no és ni militant socialista, per molt que es vulgui “controlar” el “descontrol” existent en un govern a on tothom va a la seva, amb una clara visió electoralista, per damunt de qualsevol altre argument, aparcant d’una manera flagrant les autèntiques necessitats del país.

Les dades objectives de desprestigi del govern de la Generalitat, “maquillades” per les enquestes “teledirigides” són cada cop més evidents, i posen de manifest la inviabilitat de governar en funció d’una parcel•la de poder, més o menys gran, a on cada opció coaligada vol aplicar els seus criteris ideològics particulars, per sobre del que hauria de constituir una proposta d’exercici del poder amb objectius clars de tot el govern, exemples de votacions parlamentaries, “claus”, com la futura Llei d’Educació, a on una part del govern, “s’oposa al govern”, són també mostra d’una línia d’actuació caducada avui.

La necessitat de fer canvis urgents sembla que hauria de ser una formula d’exercici de responsabilitat, si realment s’opta de manera urgent per anar a eleccions anticipades, de manera prioritària.

Malgrat la creació de consells assessors, comissions d’estudi, nomenaments de càrrecs de confiança o confecció d’estudis d’anàlisi, la realitat posa de manifest, cada cop més, la manca d’una autèntica estratègia de futur per part del nostre Ajuntament de Tarragona, instal•lat, encara, en un model d’economia sanejada, incrementant la despesa pública, i sobre tot sense dissenyar un “full de ruta” que sigui capaç de desenvolupar una tasca de govern per fer front als greus problemes que a ben segur veurà plantejats la ciutat, amb la baixada dels ingressos per una banda i la reducció, anunciada, de les aportacions d’altres administracions.

Malauradament, la realitat que ens envolta, el “discurs oficial” segueix parlant de grans projectes, inversions multimilionàries, i despesa il•limitada; quan la crua realitat suposa reducció de plantilles de funcionaris, congelació de salaris, reducció de la despesa general; i sobre tot ajornament “sine die” de molts dels projectes, “inviables”, al menys pels propers deu anys. Aquesta és la realitat i cap altre, i crec que s’hauria d’exigir als nostres governants que “no maregin la perdiu”, i es posin a dissenyar un futur a on els cabdals públics seran limitats i per tant la seva gestió haurà de ser més acurada als interessos de la ciutadania, especialment aquells que ho passen pitjor.

No es pot gastar amb descontrol en funció de pactes de govern, a on sembla que l’únic important és el suposat lluïment del regidor de torn, doncs aquesta línia no pot ser viable amb moments compromesos com l’actual. A què esperem, per tant, a marcar una sèrie de prioritats bàsiques, fent que els pressupostos que s’aprovin es compleixin estrictament, donant si cal, veu a la ciutadania, fent seguiment d’altres ciutats que han traslladat determinades decisions de despesa als seus ciutadans.

Crec que ara és el moment de tornar a introduir criteris pràctics per damunt de qualsevol altre consideració, es necessita afrontar el futur amb el convenciment bàsic de que el panorama existent deixarà a molts ciutadans en situació precària i s’hauran de dissenyar nous models socials, que permetin que des de l’Administració més propera, es pugui donar resposta positiva.

És vident que el fàcil es parlar del futur amb grans “projectes infraestructurals” en resposta a les legítimes reivindicacions de la gent, malauradament, l’evidència posa de manifest que “moltes il•lusions” cauran en “la comptabilitat de la seva inviabilitat pressupostària”, per tant, seria bo recapitular sobre tot el que s’ha dit que “es faria” per informar-nos de les traves plantejades i explicar els temes de manera transparent.

Preveure el futur hauria de ser fonamental per qualsevol govern i seria bo que des de la reflexió del moment actual es pugues implementar un nou discurs des del possibilisme i no des de la irresponsabilitat d’aquells que no volen reconèixer tot el que ens envolta.

La formula màgica per sortir-nos de la crisi que ens envolta pasa, irremediablement, per la creació de llocs de treball i en aquest apartat té un pes indiscutible la petita empresa i els autònoms, malauradament la situació d’aquest sector microeconòmic és realment molt complicada, per la pròpia configuració dels mercats, però sobre tot per les greus dificultats d’accés al crèdit, vital per què puguin sobreviure.

La possibilitat de que el finançament arribi als milers de petites opcions empresarials, hauria de ser una qüestió fonamental per tots els governs, doncs no es pot oblidar que són, aquestes iniciatives particulars, les creadores de pràcticament el 85% de llocs de treball al país.

No es pot seguir en la línia de pensar que serà la macroeconomia, qui ens donarà la sortida en positiu, obviant una opció econòmica com l’esmentada, avui amb greus problemes de tot ordre, especialment de caràcter financer, no trobant el crèdit necessari i imprescindible per la seva supervivència.

És cert, que la problemàtica del món financer ha de tenir respostes urgents per part del poders de torn, però el que no és de rebut és que una part de les ajudes públiques cap a la Banca i les Caixes d’Estalvis que ja s’han fet, no retornin cap els sectors més necessitats de la nostra economia. Conseqüentment, tampoc és admissible l’aposta d’aquestes entitats pel suport quasi exclusiu cap el dèficit públic en les seves estratègies comercials, doncs la marginació de l’economia privada suposarà la pròpia inviabilitat de les diferents Administracions.

No crec que cap analista pugui mantenir la solvència d’un model econòmic, a on els petits emprenedors son “aparcats” a l’hora de la presa de decisions d’ajuda pública, doncs això seria com gestionar obviant, a la part més fiable a l’hora d’endegar nous projectes. Per tant, crec que és imprescindible prioritzar una manera de fer que doni l’autèntic pes decisori a una part de la nostra societat que, segurament, quan té greus problemes, no té suports mediàtics, però que en qualsevol cas, representa l’autèntica “pinya” sobre la que s’ha de sustentar el futur del país.

La resolució urgent del finançament a aquests petits “iniciadors i continuadors de noves aventures empresarials”, amb risc personal i patrimonial, ha de ser un objectiu innegociable, si realment volem recuperar-nos el més aviat possible.

En els darrers temps s’ha fet normal, a la nostra societat, assumir com reals determinats punts de discussió, que quan menys s’haurien de posar en dubte, en aquest sentit s’ha acceptat que qüestions manifestament falses es tornessin veritat per què eren pregonades per determinats dirigents polítics “en gràcia”.

Seguint en aquesta línia de “veritat oficial”, se’ns va dir que la crisi econòmica era una fal•làcia d’una part de l’espectre polític, interessat maniqueament, en pregonar una situació prenegativa, desmentida repetidament pel poder de torn; així mateix, i ja des d’un punt de vista global, s’havia assentat com una qüestió de fe, que les inversions immobiliàries en cap cas baixarien de preu, independentment del volum invertit, per tant aquesta qüestió constituïa un tema assegurat sense cap fissura; inclusiu s’havia traslladat a la comunitat que la capacitat d’endeutament de les famílies i les empreses era il•limitada i, per tant, el diner fluïa sense miraments, en un espiral que valorava com negatiu la capacitat d’estalvi; finalment, les administracions públiques també havien estat en aquesta “voràgine” de despesa il•limitada a on tot era possible, es multiplicaven les obres innecessàries, es disparaven els pressupostos finals de les mateixes, etc.

Davant del panorama exposat, passat el temps, la crua evidència posa a tothom al seu lloc, i conseqüentment, la crisi es fa evident, els immobles baixen de preu, la capacitat d’endeutament es frena en sec i les institucions tenen greus problemes de supervivència a l’hora de fer front als seus compromisos pressupostaris; s’ha acabat el període d’opulència i hem tornat a la realitat quotidiana a on res sembla que sigui com ens havien “venut”.

En un panorama com el que ens envolta de poc serveixen els elements o els discursos plens de política irreal, hem de tornar de manera urgent a fer les coses amb seny, sabent valorar des de tots els sectors el que gastem i com esmercem òptimament els diners, com a base per recuperar una autocredibilitat que ens permeti sortir-nos amb garanties.

Ja sé que és molt complicat parlar d’aquesta negativitat que ens envolta, i a ben segur que a ningú li agradaria abstenir-se en el que abans era assumit com normal, però més greu serà autoenganyar-nos novament, no sent conscients del que toca fer, encara que no ens agradi.

No podem caure, novament, en el parany de que tot s’arreglarà per sí mateix; en qualsevol economia familiar la caiguda d’ingressos suposa l’eliminació de part de la despesa, racionalitzant des de la reflexió objectiva les prioritats en cada moment, per tant, sembla prioritari que també des dels “poders” es sàpiga treballar en la línia de la sensates, aparcant definitivament les mitges veritats per substituir-les per la coherència pragmàtica, encara que això no suposi l’aplaudiment fàcil a que tant poc costa acostumar-se.

L’anunci del govern allargant el termini de la data de jubilació, és una mostra més d’un executiu ple de dubtes a l’hora de fer front, amb realisme, el que suposa una crisi econòmica imparable, si no es prenen mesures d’acord amb el que està passant i no en el desig ideològic de quota electoral permanent.

Certament la darrera decisió de l’equip Zapatero és una evidència de la incapacitat manifesta per prendre mesures acurades, passant-se del “no hi ha crisi” a “correm-hi tots, això s’enfonsa”, amb tot el que això comporta per una ciutadania que ha de suportar un càstig, en forma d’atur galopant, des de ja fa masses mesos.

L’aparcament del diàleg social, tantes vegades anunciat com referència a l’hora d’actuar, és un mal presagi sobre altres decisions “perilloses”, quan el que hauria de ser prioritari és una retallada de la despesa pública, imprescindible a curt termini, per sortir-nos. Sembla que el President espanyol segueix instal•lat en els discursos vuits i les grans paraules, aliè al moment que vivim; estic convençut que ara el que toca és la presa de postura en molts temes, encara que això comporti un retall de les expectatives electorals, que en tot cas, si s’expliquen les coses, no comportarà pèrdua de suports.

No es pot continuar per una via d’improvisació permanent, sense ser conscients de totes les repercussions que això comporta, és el moment de concretar les coses sabent-ho fer de manera transparent, col•locant-nos en la situació que avui tenim objectivament, amb greus perills econòmics molt amplis que poden posar en dubte el propi estat de benestar que tant ha costat consolidar.

Els desitjos s’han d’aparcar per donar pas a la crua evidència dels problemes, amb uns sectors econòmics molt tocats, especialment pel que fa a una part important del món financer; un manteniment artificial del sector de l’automoció, cada cop més inviable i al que s’hauran de donar alternatives, però des del pragmatisme; un model energètic caducat a on tothom vol treure’s el “problema” de damunt, obviant el cost milionari, que no sé si podem mantenir per molt temps; i inclusiu una asimètrica situació laboral a on uns es poden jubilar al 50 i altres no ho podran fer fins als 67; en definitiva s’ha de passar de la imprudència decisòria a un autèntic full de ruta que analitzi les diferents decisions inajornables, buscant el màxim consens, però sense que això comporti una nova paralització, insostenible, cas de que no es pugui donar.

La improvisació es pot entendre com una virtut si es practica amb mesura i dintre d’una tasca, en general, producte de la planificació, la reflexió, l’estudi, etc., malauradament en política es comença a buscar massa d’una formula de capacitat de decisòria, fruit, en un alt percentatge, d’una “executabilitat improvisada “, molt perillosa si aquesta “presa de postura” pot comportar conseqüències directes per la societat i la seva gent.

No pot ser de rebut que des de la direcció política s’opti, cada cop més, per l’anècdota mediàtica, que per aprofundir en el debat de les decisions cabdals; és evident que tota tasca pública requereix d’una imatge, com més present a la vida social millor, però això no hauria de ser obstacle per què es discutís a fons cada tema important, escoltant a totes les parts implicades, buscant consensos, els més amplis possibles, i sobre tot quantificant els costos econòmics de les diferents opcions que es plantegin.

Darrerament, un exemple de l’anterior, el constitueix l’anunci unilateral de l’Alcalde de Barcelona, Sr. Hereu, a l’hora de publicitar l’aposta de la seva ciutat per unes futures Olimpíades d’Hivern. Certament el tema pot tenir els seus problemes però com proposta en positiu pot semblar il•lusionant, ara bé el problema és que, una vegada passat un mínim temps de reflexió, ens trobem que l’anunci esmentat s’ha fet sense cap previsió, no ha tingut el suport de la societat, i ha comportat enfrontaments amb altres ciutats i territoris, posant-se de manifest la dèbil implicació de la ciutadania en general, que en nombroses enquestes d’opinió “no es creu” la proposta com quelcom real i possible, entenent-la com una pura jugada política de caire electoral partidiste.

Davant del panorama exposat és imprescindible que la gestió pública torni a recuperar el seny, quant es tracti de temes que poden condicionar moltes variables de la dinàmica normal de la societat; aprofundint en les decisions des d’un anàlisi objectiu, prioritzant la lectura objectiva per damunt del puntual interès electoral de la qüestió en discussió; només en aquesta línia es podrà fer front als innumerables problemes que avui tenim plantejats com a país, però també com a perjudicats d’una línia d’actuació que s’oblida interessadament de la realitat de la lògica i el pragmatisme, imprescindible per sobreviure avui.

La contra programació que per part del Ministeri de Foment s’ha portat a terme amb la “suposada nova gestió” del Aeroport de Barcelona, és una mostra més de la permanent contradicció entre el que es diu, fa quinze dies, i el que realment es concreta amb posterioritat.

Novament, la desil•lusió de comprovar que les promeses i compromisos es desfan en pocs dies, ens posa, com país, en la realitat d’un govern de l’Estat molt allunyat de les necessitats reals i objectives, a l’hora de gestionar una infraestructura vital pel futur de Catalunya.

Seguir en la línia de “control pel control”, del centralisme més exacerbat, deixant de costat altres conceptes con la rendibilitat en la gestió, l’eficàcia, la capacitat, en definitiva, de poder marcar directrius, des dels que son més a prop com Administració i els que realment es “juguen” els seus diners, com les empreses allí situades i les representacions socials al efecte, és la conseqüència d’una política que només prioritza el discurs polític – ideològic per damunt de l’economia real, segons interessi en cada moment.

Reflexionant en el tema, la darrera actuació socialista, encara dona més valor a la brillant gestió del govern Pujol en el seu moment, i del seu conseller Mas, com màxim responsable de les infraestructures logístiques, a l’hora de conquerir el traspàs dels Ports de Tarragona i Barcelona, avui referència vital en la dinàmica portuària del Mediterrani. Aprofundint en el tema, què important va ser la implicació en els Consells d’Administració dels ports referits del govern de la Generalitat, però també dels representants econòmics i socials implicats, en les pròpies infraestructures portuàries; arribant en determinats moments a constituir-se en majoritaris per damunt de les pròpies Institucions, sense que això hagi representat cap trava pel futur brillant de les esmentades estructures.

Certament la futura gestió de l’Aeroport del Prat seguirà en el model vigent de farragosa interdependència, en funció dels obscurs interessos que la mantenen. Què lluny quedaran les declaracions grandiloqüents del govern tripartit del President Montilla, que una vegada més es “enganyat” pel govern “amic” de Madrid, en una reivindicació vital pel país. Per cert com quedaran també els compromisos de traspàs dels aeroports de Reus – Tarragona i Girona – Costa Brava repetidament anunciats i que sembla ha tornat a dormir “el somni dels impossibles”.

La frustració, ara aeroportuària , és una mostra més de les traves artificials d’aquells que no entenen que la política ha de ser per damunt de tot eficaç, sabent donar resposta als problemes reals amb garanties d’èxit.

El dèficit es genera per “estirar més el braç que la màniga” , és a dir, per gastar més del que es té, malauradament aquesta és una pràctica emprada de manera normal per moltes administracions públiques de manera irresponsable en els darrers temps.

No obstant l’anterior, i les possibilitats que atorga el poder gastar el que no es disposa, la realitat posa de manifest, que això que es té de manera “artificial”, s’haurà de tornar, a curt o mig termini, qüestió que a vegades no es sap valorar pels responsables polítics de torn, però és que a més, aquesta despesa d’avui suposarà càrregues ineludibles pels ciutadans, que son els que a efectes pràctics, seran els que per aquesta via quedaran cada cop més pobres.

Davant del panorama exposat, crec que és urgent tornar a parlar de prioritats a l’hora de valorar les despeses públiques, i si determinades decisions, son acurades o responen a una estratègia política, de caire exclusivament electoralista.

Sembla lògic que es faci una autèntica explicació transparent de les imputacions de les diferents partides pressupostàries, per que tots siguem conscients, si es gasta amb seny o les comptes públiques es fan servir com a suport a determinats discursos, solament de poder polític.

El tema del que parlo té, a més, importants repercussions de tot ordre, així moltes de les mancances de les mesures per fer front a la crisis que ens envolta, venen condicionades per la pròpia capacitat de trobar uns “números públics” que puguin permetre donar resposta a temes com la manca de crèdit a la petita empresa o als autònoms; en aquest apartat no es pot oblidar que el ingent dèficit de l’estat espanyol ve finançat, en gran part, mitjançant el crèdit de la banca espanyola, el que suposa com a conseqüència directa, la caiguda del crèdit cap a sectors com els emprenedors, petita empresa i autònoms; per cert, amb la connivència del sector financer, que s’estima més apostar pel deute públic sense riscos, que pel crèdit a les empreses o les famílies, més complicat a l’hora de fixar l’anàlisi de viabilitat i negoci.

En definitiva ens trobem en un marc a on cada cop és més difícil marcar una línia pressupostària que comporti avançar cap a una eficàcia necessària, però que a més es faci des de l’optimització dels recursos, amb una aposta social però també conquerint dinàmiques de diligència empresarial aplicades al sector públic.

L’economia seguirà sent un referent ineludible en els propers anys, i seria aconsellable veure totes les seves variables a l’hora de decidir, no obviant aquelles conseqüències indirectes que poden pesar, com una llosa, sobre la part més dèbil de nostra societat, que veu com l’atur és una “plaga” cada cop més insalvable, a la que hem de fer front des del possibilisme i no des del discurs vuit, sense fonament econòmic.

Dintre de les innumerables declaracions dels màxims líders mundials a l’hora d’analitzar la situació caòtica que viu l’economia, una de les reflexions més emblemàtiques és la del President francès a l’hora de posar un punt de debat fonamental com és la necessitat de reinventar el capitalisme.

Ja sé que parlar avui de capitalisme, amb els greus problemes que patim milions de ciutadans arreu del món, pot ser una qüestió molt polèmica, ara bé el que és cert és que per damunt dels discursos extremistes, el cert és que no existeix cap model millor que la pròpia “economia de mercat”, malgrat els indubtables problemes que té plantejats la humanitat com concepte general.

Seguint en la línia esmentada, sembla evident, per tant, que agradi o no, estem instal•lats en la urgent necessitat de dissenyar un nou capitalisme que sigui capaç d’adaptar-se a la nova realitat global, amb capacitat de donar respostes a molts temes que no poden ser ajornats per gaire temps.

Parlar, en conseqüència, de reordenació del mercat mundial, sabent valorar cada decisió, especialment aquelles que posen al tercer món davant del “precipici”, per molt que solucionem polítiques internes del primer món, hauran de ser valorades en la seva justa mesura; fixar regulacions internacionals, amb capacitat coercitiva, sobre els mercats financers, no pot quedar-se exclusivament en “la cortina de fum” de control dels ingressos dels directius, si no que ha de saber aprofundir en tot el que es troba en l’entorn dels paradisos fiscals; també avançar cap a politiques fiscals d’abast interterritorial hauria de ser una prioritat, si realment volem que el nou terreny de joc gaudeixi de l’eficàcia imprescindible de cara al futur.

En definitiva, s’han de fer canvis que no quedin exclusivament en la part mediàtica, si no que siguin capaços de condicionar els potencials “errors” que ens han portat fins la situació actual; és indubtable que la recuperació econòmica no pot ser parcial si no que hauria de ser mundial, i això només serà possible des del compromís dels més forts, però amb respecte pels més dèbils. No podem basar una sortida a la crisis “pagant” els de sempre, doncs aqueta línia d’actuació seria el propi fi de la llibertat, com base de la pròpia convivència entre països.

Les diferències de tot tipus que es donen en el moment actual, especialment en el que és l’accés als mínims de supervivència, són punts que no poden quedar relegats a curt termini, i és aquí a on s’hauran també de fer esforços, els nous models migratoris i sobre tot la convivència només serà factible des de la comprensió, i l’economia tindrà aquí un pes decisiu per conquerir uns mínims objectius, que els grans s’haurien de marcar sense rubor.

La temptació de tornar a vies superades, vetades pels extrems de la nostra societat, és una opció que pot tenir suport a l’alça, però això no ha de suposar fer variacions al model vigent, però amb una clara potenciació democràtica, també a l’hora de prendre determinades decisions globals.

Les modificacions a portar a terme no poden esperar més “trobades oficials”, si no que han de formar part de les agendes d’aquells que avui són líders al món, amb dates d’aplicació urgents.